La zona entre els carrers Camaño i Monturiol va ser urbanitzada per Tomàs de Puig (1771-1835), un advocat liberal que va col·laborar amb els napoleònics durant la invasió francesa. Després de la guerra es va haver d’exiliar i els seus béns van passar a la seva neta, Dolors de Puig, que es casaria amb Narcís de Fonsdevila i Xammar, marquès de la Torre. Els terrenys ocupaven l’àrea delimitada per l’actual plaça de la Palmera, la placeta baixa de la rambla i els carrers esmentats.

El 1898 la marquesa va encarregar un nou edifici al solar del darrere, al llindar del jardí de la casa, a l’arquitecte municipal, Josep Azemar Pont. El seu estil es caracteritzava per la incorporació d’elements historicistes i l’ús de materials nobles en la decoració. L’edifici resultant, acabat el 1900, va ser una construcció de tres plantes i terrat que tenia tres façanes (dues encarades als carrers Monturiol i Caamaño i la tercera al jardí de la marquesa).

El pare de Salvador Dalí hi va instal·lar el despatx de la notaria a la planta baixa mentre que la família va establir la residència a l’entresol. És entre aquestes parets on el pintor va forjar alguns dels records i les experiències que el marcarien de per vida.

A part del nucli familiar format pel notari Dalí i la seva esposa Felipa Domènech, en aquest immoble van viure altres familiars i alguns veïns amb qui el futur pintor surrealista va tenir relació durant la seva infantesa.
L'Edifici i els veïns
A les estances d’aquesta casa va ser on Salvador Dalí va construir alguns dels records i experiències que més endavant li servirien de matèria primera per començar a desenvolupar el seu llenguatge artístic personal.
La primera llar de Dalí

L'habitació dels pares

"Quan arribava la foscor de la nit, no m'atrevia a travessar l'habitació dels meus pares a causa del retrat d'aquell germà i d'una reproducció del Crist de Velázquez". Fins i tot de gran, Salvador Dalí recordava –així ho llegim a Les passions segons Dalí, un llibre d’entrevistes publicat l’any 1968– el respecte que li feia creuar la cambra dels pares. No només per la duresa humana d’un Crist penjat a la creu (una figura que de gran pintarà reiteradament), sinó pel retrat del germà absent, un primer Salvador Dalí que havia mort als dos anys. Nou mesos després, naixia un altre nen a qui també van posar Salvador. Una pràctica habitual en l’època que no ho posava fàcil a qui arribava al món amb un nom associat a una pèrdua. Dalí pintarà el germà i el recordarà però sobretot, lluitarà per afirmar-se amb una identitat pròpia.

El bany

Juntament amb la cuina, el bany és l’estança que més bé s’ha conservat al llarg del temps. Ara bé, en aquest cas no consta cap referència directa a aquest espai entre els records d’infantesa dalinians, malgrat que al llarg de la seva vida les qüestions escatològiques van ser un tema habitual i recorrent tant en la producció pictòrica com en la literària.

La cuina

La cuina, que ha sobreviscut gairebé intacta al pas del temps, era l’espai de la casa més desitjat pel petit Dalí. Tal com ell mateix explica als seus llibres, els pares li tenien prohibit entrar-hi. Empès per les ganes d’accedir a aquell recinte vetat, es passava hores espiant les dones que hi feinejaven. La seva obsessió va arribar a tal punt que als sis anys deia que volia ser cuiner. Després, els aliments apareixerien sovint a les seves obres com a part del seu particular món oníric.

La galeria

La galeria era un dels espais de l’habitatge que més agradava al petit Salvador i a la seva germana. En realitat era un llarg balcó que anava del carrer Monturiol al carrer Caamaño i que tenia quatre metres d’ample. Estava ple de testos amb nards i lliris i hi havia una ocellera on la mare criava canaris i coloms i una glorieta.

Els frondosos castanyers del jardí de la marquesa de la Torre els protegien de mirades indiscretes i, sense ser vistos, observaven les cases dels voltants i el tràfec del carrer mentre els arribava la música de les sardanes que tocaven les cobles a la Rambla.

Segons Anna Maria Dalí, el seu germà va fer els primers dibuixos rascant amb una cullera o una forquilla la pintura vermella d’una taula petita que tenien en aquesta galeria.

Dalí, en un text de joventut, reproduït a Noves imatges de Salvador Dalí (1988), assegura que des d'allà la visió de la casa de la marquesa de la Torre al clar de lluna li recordava un edifici renaixentista del Ticià.

La notaria

Salvador Dalí Cusí, nascut a Cadaqués, va estudiar dret a Barcelona i va aprovar les oposicions notarials brillantment. Això li va permetre escollir plaça i es va decantar per Figueres, on es va instal·lar el 1900, per la seva amistat amb Pepito Pichot. Va obrir el despatx als baixos d’aquesta casa, que tot just s'acabava de construir. Aquell mateix any es va casar amb Felipa Domènech i la parella es va instal·lar a l’entresol.

Per la seva posició professional, Dalí Cusí es va relacionar amb els principals noms de la Figueres de l’època, que passaven sovint pel seu despatx.

Els Matas

El matrimoni format per Pere Matas i Maria Elias era originari de Barcelona però el 1906 s’havia instal·lat a Figueres procedent de l’Argentina, on havien nascut els seus fills. Entre la descendència destacava Úrsula, que de seguida es va fer popular per la seva bellesa. Va ser una de les dones que va inspirar el personatge de La ben plantada, d’Eugeni d’Ors.

Mare i filla passaven moltes estones a la galeria, on coincidien amb Felipa i Catalina. D’aquell veïnatge en va sortir una bona amistat.

Per al petit Dalí, la família Matas era el súmmum de cosmopolitisme per alguns dels costums importats de Buenos Aires, com el de beure mate, un hàbit que també acabarien practicant la mare i la tia del pintor. Dalí inclou una foto d’Ursulita Matas a La Vida secreta de Salvador Dalí… en què recorda que el va acompanyar a visitar el Park Güell de Barcelona.

L’àvia i la tieta

Quan el 1910 l’àvia materna, Maria Anna Farrés, i la germana de la mare del pintor, la tieta Catalina Domènech, van deixar Barcelona per mudar-se a Figueres, van instal·lar-se al segon pis de l’habitatge.

A partir d’aquell moment es van convertir en dues figures molt presents en la vida dels fills del notari Dalí, sobretot de Catalina, que acabaria tenint un paper importantíssim en la biografia dels seus nebots arran de la mort de Felipa.

Els Subias

El catedràtic d'institut de batxillerat Antoni Subias, molt amic del notari Dalí, es va traslladar amb la seva família a un dels pisos de l’edifici.

El seu fill, Joan Subias Galter, era un gran amant de l’art i això va fer que l’amistat entre pares continués durant la generació següent, fins i tot quan la família Dalí es va traslladar a l’altra casa del carrer Monturiol i els Subias a la plaça de l’Estació.

El terrat

Quan Dalí era una criatura, des de dalt de l’edifici es podia contemplar una extensa franja de la plana de l’Empordà i la serralada de Sant Pere de Rodes al fons. Els germans hi jugaven aprofitant els moments que les dones de la casa pujaven a rentar i estendre la roba.

A La Vida secreta de Salvador Dalí, el pintor recorda que el 1910 un grup d’amics de la família s’hi va reunir per veure el pas del cometa Halley, quan la seva òrbita es va aproximar a la Terra tal com fa cada setanta-sis anys.