Calidoscopi

Des dels anys d’infantesa viscuts en aquesta casa, Dalí sempre va voler cridar l’atenció per sentir-se únic i sovint feia el contrari del que s’esperava d’ell.

Ja a l’edat adulta ho va portar a l’extrem i amb el pas dels anys va anar desenvolupant una perspectiva pròpia del que ell entenia que eren la creativitat, la imaginació i la genialitat fins al punt que s’autoanomenava el «diví Dalí». Tot plegat ho va plasmar al seu llibre La Vida secreta de Salvador Dalí (1942), on barreja realitat i ficció per construir el seu personatge públic. Gràcies a això va aconseguir que la seva popularitat transcendís molt més enllà dels cercles artístics i com més gent l’observava més cares diferents oferia, de la mateixa manera que fan els calidoscopis.

El gran provocador

Per Dalí la provocació era una eina per qüestionar tot el que l’envoltava: des de les estructures de la societat burgesa com ara la família fins al món de l’art i fins i tot ell mateix.

Aquesta manera de fer transgressora i polèmica li va ser molt útil per construir el mite del geni surrealista, però també va tenir conseqüències per al seu entorn.

Dalí a l'escenari

A finals de la dècada dels anys trenta, Dalí va començar a ser reconegut internacionalment. Hi va tenir un paper important la capacitat de captar l’atenció i generar controvèrsia a través de les accions provocatives que protagonitzava. París va ser la primera ciutat on ho va posar en pràctica i això li va obrir les portes de l’alta societat. Després van venir Londres i sobretot Nova York. Va ser als Estats Units on la seva faceta performativa va arribar al punt més àlgid.

París

Londres

Nova York

Els happenings Dalinians

A l’Espanya franquista

El 1948 Dalí va tornar dels Estats Units. Espanya estava sotmesa a la dictadura de Franco, que havia guanyat la Guerra Civil. L’ambient i la mentalitat no tenien res a veure amb les de Nova York, Londres o París.

Instal·lat a Portlligat, el primer que va fer l’artista va ser intentar convèncer les autoritats de l’evolució del seu pensament i de la seva concepció artística des que marxà durant la Guerra Civil. L’acostament de Dalí cap a la religió i el misticisme al llarg la dècada dels anys quaranta va ser clau per facilitar la convivència amb el règim. Ho va voler demostrar amb fets grandiloqüents com la visita al papa Pius XII el 1949 i la conferència de 1950 a l’Ateneu Barcelonès titulada «Por qué fui sacrílego, por qué soy místico».

Aquella transformació va despertar algunes suspicàcies. Va ser especialment sonada la polèmica amb el periodista catòlic Manuel Brunet (amic de la seva germana Anna Maria), que acusava el pintor de moure’s per interessos espuris.

El cert és que poc a poc Dalí va anar recuperat la vessant més performativa, sobretot a partir dels anys seixanta. El règim franquista ho va tolerar perquè li servia per oferir una imatge més moderna, adequada amb l’Europa del moment, que havia passat pàgina dels totalitarismes i de la Segona Guerra Mundial. Bona prova d’això és que el NODO li va dedicar diversos reportatges.

Segons el periodista Josep Playà, durant aquella etapa i fins al 1976, Dalí va organitzar trenta happenings, la majoria a Portlligat i rodalia.